«Quan vaig començar a reunir dades per trobar un fil conductor de la història d’un barceloní, que vaig batejar com Onofre Bouvila, vaig descobrir fins a quin punt imperava l’oblit. Molt poca gent sabia que hi havia hagut una Exposició Universal el 1888 i que aquesta exposició havia estat el tret de sortida de la Bar – celona moderna. Poca gent sabia com es va planejar i construir l’Eixample i què hi havia abans on avui hi ha carrers, passejos i rambles. Ningú tenia una idea clara d’on vivien els rics i on vivien els pobres i com es relacionaven els uns amb els altres. I amb prou feines es trobava documentació sobre aquests temes. Reu – nir aquests documents fragmentaris i convertir-los en un relat coherent va ser una feina que em va tenir entretingut bastants anys, segurament els més gra – tificants de la meva vida d’escriptor.» Ara La ciutat dels prodigis surt de nou a la llum en versió catalana traduïda per Xavier Lloveras. Com en altres ocasions semblants, em pregunto què significa – rà per a un nou lector. Fa uns anys jo vaig escriure una novel·la. Ara és la novel · la qui ha de parlar amb la seva pròpia veu.» Del Pròleg d’Eduardo Mendoza A cavall entre la novel·la històrica i la novel·la picaresca, La ciutat dels prodigis, publicada per primera vegada l’any 1986, és tot això i més: un monument lite – rari a una ciutat, una de les obres que més han alimentat el mite i més s’han acostat a la utopia de «la gran novel·la sobre Barcelona».
